1998: Què és això? Són coses de grans.
2002: No, no ho veig com a solució, però tampoc em mullo perquè no en tinc ni idea.
2007: Votaria que sí, però ho veig tan llunyà que no m'importa massa.
2009: Sí, res més a dir. No calen arguments per a defensar l'independentisme. On cal buscar arguments es per a criticar-lo.
2010: Sí, però veig molta divisió entre els partits anomenats independentistes, seria difícil aconseguir-ho...
2011:
Bona nit, lectors. Com a encapçalament de l'article he fet un petit resum sobre la meva evolució respecte a l'independentisme al llarg de la meva vida, en moments en els quals m'ho he plantejat. Com podeu veure, el 2011 no té descripció pròpia, direu. Doncs no és així, la descripció corresponent és tot aquest article, doncs he decidit parlar sobre la meva visió actual sobre aquest tema.
Tal com va afirmar el meu company de pis en l'anterior entrada al blog, Catalunya és Catalunya per si sola. Catalunya és un ens sociocultural concret, i no concebo Catalunya dins d'EspaÑa. Ho considero simplement un fet desafortunat i transitori que està durant massa.
Anem al que anem, Catalunya és perfectament capaç de sobreviure com a estat, i de tenir un bon nivell de vida. Molts diran, oh, ja estem bé com estem, tampoc cal posar-se en merders, ara hi ha crisi, i blabla. Justament una gran part de la crisi catalana ve d'estar units a aquesta farsa d'estat que ens oprimeix, ens roba, ens insulta constitucionalment, i no ens deixa opinar. Pero per tots es sabut, i ho hem comprovat a base d'intentar-ho, que l'estat espaÑol no cedirà ni un mil·límetre. No li interessa perdre el molt% del seu finançament autonòmic que aporta Catalunya i que a l'hora de retornar-nos en forma de millores socials, desapareix msteriosament. Però això sí, tot es constitucional.
Però el principal problema no és EspaÑa, sino nosaltres mateixos. Existeixen una pila de partits independentistes que no es posen d'acord entre ells. Cadascun de nosaltres (Parlo com a independentistes) simpatitzarà amb algun partit concret, i distarà dels altres per la seva forma d'actuar, o per altres nimietats que a la llarga no importaran. El que necessita l'independentisme és unitat. Unitat que no va tenir durant les eleccions al parlament. Fem un cop d'ull a la situació en aquell moment. De partits independentistes amb cert ressò només consideraré Solidaritat Catalana i Reagrupament. El tema d'ERC és preocupant des de fa temps. El que hauria de ser el motor de l'independentisme es va estancar en pactes amb el PSC, (el qual veig enfonsat del tot, no li veig possible solució, la seva subordinació al PSOE es vergonyosa). Però encara tinc fe en ERC. Un canvi intern i una reestruturació dels seus valors morals és el que ells i tota Catalunya necessiten. Pel que fa a les altres dues forces, Reagrupament (Sorgit d'una escissió d'ERC que va veure l'estancament del partit, va decidir començar de zero) potser no va saber fer una campanya mediàtica i divulgativa suficientment àmplia com per a treure cap diputat . De fer campanya mediàtica s'en va encarregar el senyor Laporta amb el seu partit creat des de 0, i que en aquell moment vaig criticar fins a la sacietat, culpable directa o indirectament dels mals resultats independentistes al parlament. Però no seré radical i també admetré la part de culpa de Reagrupament. Totes dues parts s'havien se posar d'acord per formar una coalició. Tot i això, Solidaritat va aprofitar l'èxit del senyor Laporta amb el Barça per a aconseguir vots d'una part de la població culé i independentista a la vegada que ho veien com a solució, i van ser ells els que es van tancar en banda a qualsevulla negociació.
Vaig seguir la campanya electoral d'ambdós partits i Solidaritat em va semblar una mica d'estar per casa, un partit fet a cuita-corrents sense propostes polítiques clares i sostingut per la figura de Laporta. Reagrupament em va semblar seriós, humil, i amb un projecte clar i entenedor, per això els hi vaig oferir el meu vot, tot i que al final no hagués tingut valor. Solidaritat va treure 4 escons, pero l'independentisme com a força política teòrica va fracassar. Poc després Laporta es va cansar de jugar a ser polític i va abandonar el partit. Va deixar els seus amb la difícil missió de mantenir un partir sense líder, i crec que se n'han sortit prou bé. (L'acampada davant del parlament diu molt a favor seu).
Direu, la situació està fotuda, segons com ho pintes. Doncs no, ara mateix veig un clima d'unitat que no m'esperava veure. Alguns convergents estan donant una imatge que realment em sorprèn, està recolzant l'independentisme, no oficialment, però gran part dels seus diputats ho fan, així com el senyor Mas, la opinió del qual té més pes, doncs és el president del nostre país i porta la veu cantant. (Altres decisions no em sorprenen, com les retallades a hospitals, els partits de dretes ja ho fan això de fer marranades als pobres). La consulta popular a Barcelona, la proposta de llei d'independència, l'acampada dels de SI, decisió de Reagrupament a Tarragona de no presentar-se a les municipals per no fer perdre vots independentistes, i moltíssims altres actes em fan creure que la unió social independentista s'està aconseguint. Gairebé no veig crítiques d'uns partits cap a altres, sino que veig una intenció comuna d'aconseguir el dret a decidir. No afegeixo res més, doncs aquests dies estan passant moltes coses i aviat aquest article es quedaria estancat.
Resumint amb una frase: Està més a prop del que ens volen fer creure!
Crec que m'ha quedat un text una mica inconnex, fet amb presses i potser he ofès a votants de SI i a votants de CiU, però als segons més igual (comenteu i opineu), però crec que he deixat clara la meva opinió, que és l'objectiu d'aquest article.
Salut i independència!
. (Autor: Ramon de les Olives)
